Francisco de Goya y Lucientes (Fuendetodos, 1746 – Bordeus, 1826), a més de ser el pintor més important del seu temps, és un excel·lent gravador, comparable a Rembrandt. Los Caprichos no és la primera sèrie calcogràfica realitzada pel pintor. Tanmateix, és la primera sèrie pensada com un conjunt, complert i tancat. Entre 1778 i 1779 ja havia dut a terme algunes primeres temptatives en aquesta disciplina amb una sèrie de gravats inspirats en l’obra de Velázquez. En acabar el segon viatge a Andalusia, l’any 1797, tornà a casa amb la idea de realitzar una nova sèrie de gravats, el caràcter del qual ja es començava a manifestar als seus quaderns de dibuix (Àlbum A de Sanlúcar, 1796-97 i Àlbum B de Madrid, començat a Andalusia) amb anotacions i apunts de caràcter amarg i crític, especialment en el segon àlbum, realitzat després del trencament amb la Duquesa d’Alba. El seu procés de sordesa s’havia agreujat molt darrerament i l’artista es trobava aïllat i entotsolat. Bona part d’aquests dibuixos d’ironia cínica i mordaç foren font d’inspiració per a Los Caprichos, que sortiren a la llum l’any 1799. El 1803 Goya va oferir les planxes originals al rei Carles IV, que les diposità a la Reial Calcografia. Actualment es conserven, desgastades per l’ús, a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid.
Goya retrata en aquesta sèrie l’enfonsament del ser humà. Reflecteix un món social i polític en crisi, anquilosat, basat en una petrificada estratificació per estaments i ancorat en l’immobilisme. Goya era radicalment un il·lustrat a la manera de Jovellanos i de Moratín i des del seu pensament aferrissadament lliberal, fustiga tot allò que li sembla obscurantisme i lligat a l’absolutisme decadent. Però la seva crítica ultrapassa l’anècdota del moment per esdevenir desqualificació de tot fanatisme universal en el temps i en l’espai. D’aquí ve l’actualitat de la seva mordacitat.
L’Abadia de Montserrat conserva un total de 42 estampes de les 80 que conformen la sèrie completa. Van ingressar l’any 1964 per la donació del llibreter antiquari de París Just Cabot. Totes elles pertanyen a una edició tardana, segurament la de 1868, realitzada amb les planxes originals, tot i que ja bastant desgastades.
Els Caprichos goyescos cridaren immediatament l’atenció del públic que, de seguida, demanà explicacions. De Goya mateix i el seu cercle més íntim sortiren diversos manuscrits que comentaven aquelles estampes. Els principals són els del Museo del Prado, el de la Biblioteca Nacional de Madrid i també el manuscrit que fou propietat de López Ayala. El del Prado, sempre més moderat en les seves opinions que els altres.
La numeració es correspon a l’ordre de la sèrie de Montserrat i la numeració entre parèntesi és la pròpia de la primera edició de 1821. Hem respectat la grafia castellana original tant de l’estampa com dels comentaris.
Tornar a la galeria