La mort de Sisarà
1883
Ramon Tusquets (1838-1904)
Oli sobre tela, 171 x 242 cm
N.R. 200.725.
Donació Joan Coma-Cros i Cazes, 1982.
 
Ramon Tusquets i Maignon (Barcelona, 1838 – Roma, 1904) va néixer en una rica família dedicada al món del comerç, que considerava les seves inquietuds artístiques com una simple distracció. Això el privà de tenir una formació acadèmica formal a l’Escola de Belles Arts de Llotja de Barcelona i només va assistir a l’acadèmia del pintor Ramon Moliné. Quan morí el seu pare i un cop alliberat de la imposició familiar d’encarregar-se del negoci familiar, després de visitar l’Exposició Nacional de Madrid del 1864, prengué la decisió de dedicar-se plenament a la pintura. Poc després marxà a Roma i hi fixà la seva residència que esdevingué definitiva. Allà es relacionava amb el col·lectiu d’artistes que envoltaven Fortuny, del qual fou amic i admirador. Els seus temes predilectes eren paisatges, costums i figures de camperols romans. Tusquets va assolir prou renom com per arribar a presidir el Cercle Artístic Internacional de Roma. 
 
Ara bé, tot i residir a Roma va mantenir un contacte fluid amb el moviment artístic català. Durant els anys 1885 i 1886 pintà una sèrie de quadres historiogràfics relacionats amb la història de Catalunya que li va encarregar per a la seva residència Miquel Boada i també rebé alguns encàrrecs d’organismes oficials.
 
L’obra que comentem va ser realitzada a Roma per encàrrec de Joaquim Prats i va ser exposada a la Sala Parés de Barcelona el gener de 1884 coincidint amb la inauguració de la seva sala gran, que fou un esdeveniment ciutadà amb la presència del príncep Lluís Ferran de Baviera i de la Infanta Maria Pau.
 
El quadre representa la cruenta història bíblica de Jael i Sisarà (Jt 4:12-22). Barac, cabdill de les tropes d’Israel, derrota l’exèrcit de Sisarà, el general cananeu, que enmig de la desbandada dels seus cerca refugi i camuflatge a la tenda de Jael, esposa d’un caïnita, que el va rebre obsequiosament, però tan bon punt Sisarà s’adorm, Jael li clava a la templa una de les estaques de la tenda. En arribar Barac, Jael el convida a entrar i li mostra el cos exànime del seu enemic.
 
La pintura de Tusquets ens presenta precisament aquest moment. Barac entra precipitadament amb el seu cavall i alguns soldats seus a la tenda de Jael, cercant amb fúria el seu enemic. És tanta la violència d’aquesta irrupció que un dels soldats ha d’agafar les regnes del cavall de Barac per evitar d’atropellar Jael. Aquesta, per la seva banda, corre la cortina i mostra el cos sense vida de Sisarà, que jeu sobre una pell de tigre. Impressiona el cap del cananeu perforat amb un clau ben gros, del qual brollen regalims de sang. Al costat dels peus de Jael podem veure el martell, l’instrument de la seva proesa. El pintor ha volgut remarcar l’admiració i astorament de Barac i dels seus soldats en contemplar l’ardidesa de Jael que ha consumat ella sola, valent-se del seu enginy, la victòria militar d’Israel. La resta de l’exèrcit resta expectant fora de la tenda.
 
Sorprèn la informació arqueològica que ha aconseguit Tusquets per compondre l’attrezzo d’aquesta escena, des de les armes dels soldats, l’arnès del cavall, els collars i arracades de la dona i els atuells de ceràmica, vidre i aram del fons.
 
En la història del judaisme la proesa de Jael matant Sisarà té el caràcter eminentment patriòtic de la heroïna que assoleix l’alliberament del poble.

Aquest episodi bíblic fou assumit pel moviment de la Renaixença, que no va dubtar a aplicar-lo al ressorgiment del sentiment nacional català. Àngel Guimerà va poetitzar la història bíblica en el poema Jael que finalitza amb aquests versos:
 
Obre el portal de goig estamordida:
—Veniu, germans, a esquarterar lo llop!—
I el llençol que el cobreix, llevant-li, crida:
—Lliure és la pàtria! — I dóna l’últim cop.
 
El quadre no va passar desapercebut en la seva exposició l’any 1884. La premsa del moment en parlà a bastament. El conservador Diario de Barcelona (10/01/1884, p. 641) el destacava com «La obra de mayor empuje que allí se ve por el tema». La Ilustración Artística del 2-VI-1884 va reproduir i divulgar la seva imatge. Però el comentari més entusiasta, com no podia ser menys, el va signar Carles Pirozzini, que després de les ampul·loses lloances de consuetud, afegeix a tall de conclusió: “Tusquets demostra ser dels artistes que llegeixen i mediten i dels que creuen encara en la importància de la pintura solemne. Per ell no són un mite les èpoques més brillants de la història, ni les grans epopeies de la humanitat; i en sa nobilíssima obra, ensenya que ha arribat el moment que Catalunya perpetuï, amb el geni de sa moderna raça, la pàgina de glòria de passades generacions” (La Renaixença, II, 24-I-1884, p. 521). Segurament Pirozzini estava al cas del significat que la història de Jael tenia en alguns sectors del nacionalisme català i que tres anys més tard plasmarà Guimerà en el seu poema.
 
Després de l’exposició a la Sala Parés, el quadre passà abans del 1904 a la col·lecció particular de l’industrial cotoner Joan Coma i Cros i, a la seva mort, al seu fill Joan Coma-Cros i Cazes. Durant la Guerra Civil, Joan Coma i Cros es refugià a París on va morir el 1937, i els seus béns varen ser requisats; n’ha quedat com a marca el número de registre que es pot veure escrit amb pintura vermella: 58.280. El 1982 ingressà a les col·leccions del Museu de Montserrat per donació directa i personal del seu amo. Coneixem l’existència d’un esbós de mides bastant grans de la nostra obra en una col·lecció particular barcelonina.  
 
No em resta més que agrair al P. Laplana la confiança que m’ha fet tot donant-me accés a les notes sobre aquest quadre que tenia recollides al seu fitxer i que han estat imprescindibles per a redactar aquesta nota.