Paolo Domenico Finoglio
(Orta di Atella o Nàpols, c. 1590 – Conversano, 1645)
La missa de Sant Felip Neri
1635.
Oli sobre tela, 218 x 158 cm.
N.R. 200.183. Adquirit a Nàpols el 1919.
 
El maig de 1919, ja acabada la Primera Guerra Mundial, l’abat Marcet va viatjar un altre cop a Roma i a Nàpols i aprofità l’ocasió com altres vegades per comprar quadres per a Montserrat. Aquesta vegada les adquisicions napolitanes van ser L’adoració dels pastors de Stomer i La missa de Sant Felip Neri, que van arribar a Montserrat al setembre d’aquell any; el quadre de Sant Felip Neri, amb la nota d’auctor ignotus,com el va publicar la revista de cultura de Montserrat Analecta Montserratensia, III, 1919, p. 389. Als inventaris del P. Gusi dels anys 30 i 40 apareix com “d’escola espanyola del segle XVII” i l’Indice artístico de Montserrat de 1956 el ressenya com atribuït al valencià Jeroni Jacint Espinosa. Com que es tractava d’un quadre de tema devot i d’un autor desconegut, aquesta obra no va ser destacada el 1963 al museu públic i va romandre a l’interior del monestir, tot i que sempre en llocs importants.
 
Alfonso Pérez Sánchez no va incloure aquest quadre al seu estudi sobre la pintura italiana del segle XVII a Espanya i la primera a parar-hi atenció i a remarcar-ne el valor va ser la professora romana Liliana Barroero, que l’atribuí d’immeditat i sense dubitació al napolità Paolo Domenico Finoglio. La proposta de la Barroero ha estat admesa sense cap dificultat i corroborada per altres especialistes italians que han inspeccionat l’obra. Les raons que fan creïble aquesta atribució es basen en la semblança del nostre quadre amb altres pintures de Finoglio com la Mare de Déu amb Santa Teresa i Sant Josep de l’església napolitana de Santa Maria Donnaromita i la Madona amb els sants Bernardí, Margarida i Antoni abat a Fonseca (Nàpols), ambdues obres reproduïdes al llibre de Civiltà del Seicento a Napoli de Spinosa, i encara amb Sant Pere consagra bisbe sant Asprèn de la catedral de Pozzuoli. Totes tres obres s’han de datar a l’entorn del 1635, que és una data que s’escau també al nostre Sant Felip Neri.
 
Liliana Barroero remarca el singular paral·lelisme entre la Madona del quadre de Fonseca i la que apareix en l’angle superior dret de la Missa de Sant Felip Neri tant pel que fa als rostres com a l’actitud de l’Infant. Les semblances entre el quadre de Santa Teresa i el nostre apareixen sobretot en els caps dels angelets i en el teixit ric i virolat del mantell amb què Sant Josep cobreix la santa, molt semblant, si no és idèntic, al de la casulla vermella del nostre Sant Felip. Però les afinitats encara són més properes i evidents amb el gran quadre de la catedral de Pozzuoli, que afecten a la composició general, a la il·luminació, a les fesomies i als detalls més perceptibles del prisatge de l’alba del sant i dels sobrepellissos dels àngels acòlits.
 
El nostre quadre pertany a la darrera època de Finoglio a Nàpols, és a dir, a la maduresa de la seva creativitat, molt poc abans de traslladar-se definitivament a Conversano (Bari), cridat pel comte Giangirolamo II Acquaviva d’Aragona. Per les mides i per la disposició del quadre devia ser una pala d’altare, com apunta la Barroero i com ho són les tres grans pintures de referència que hem ressenyat. La seva iconografia depèn del quadre que els Pares de l’Oratori de Roma van encarregar, el 1614, a Guido Reni (1575-1642), amb motiu de la beatificació de Sant Felip. Aquest quadre de Guido Reni esdevingué el prototipus d’una sèrie amb moltes variants, o d’infinitat de còpies fetes sovint a partir de gravats. Tanmateix gairebé tots aquests quadres inspirats en el de Reni conserven els trets fonamentals: la fesomia exacta del sant fidelment conservada per dibuixos i pintures fetes en vida del sant, l’actitud de genolls, la indumentària sacerdotal amb una bella casulla vermella en honor a l’Esperit Sant i en record de la gràcia de la dilatació del cor el Pentecostès de 1544, i l’aparició de la Mare de Déu que li manifesta el seu favor.
 
Guido Reni pinta un Sant Felip Neri extàtic sobre un fons neutre de boirines; Finoglio, en canvi, disposa l’escena en el moment que el sant acaba de dir la seva missa, envoltat d’infants acòlits amb ales angèliques que porten els instruments litúrgics pertinents. El del primer terme es disposa a apagar els ciris amb un apagallums, el del darrere ofereix al sant el bonet per cobrir-se acabada ja la missa, com era preceptiu; els dos del fons, a la dreta de l’espectador, porten l’encenser, les canadelles i la naveta, i a terra, al centre i en primer terme, l’artista ha posat un salpasser de plata repussada.
 
Finoglio no ha tingut encara un estudi sistemàtic i habitualment era considerat com un pintor menor en l’esplendorós firmament del Barroc napolità on brillaven figures estel·lars com Cavallino, Stanzione o Caracciolo. La mostra antològica de Conversano (Bari) de 2012 ha projectat nova llum sobre aquest autor i ha reforçat la seva importància que tres dècades abans ja havia advertit Nicola Spinosa.
 
El nostre quadre va ser adquirit amb una restauració poc respectuosa que presenta repintades poc afortunades que afecten la cara de l’àngel del darrer terme i altres zones. Les modernes restauracions no han eliminat aquestes intervencions dures ja que la pintura original ha desaparegut. Aquest quadre ha tingut poca promoció exterior i només ha participat a l’exposició Salzillo, testigo de un siglo, comissariada pel Dr. Cristóbal Belda Navarro, al Museu Salzillo de Múrcia el 2007.   

Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat
 
 
Bibliografia
Nicola Spinosa, La pittura napoletana del ‘600, Milano, Longanesi, 1984, p. 272-273, fig.
Nicola Spinosa, Civiltà dei Seicento a Napoli, Nàpols, Electa Napoli, 1984, vol I, fig. 361.
Liliana Barroero, “Schede seicentesche: Fignolio, Vaccaro, Vanni e il Maestro degli Annunci”, Prospettiva, IV-1989 – X-1990, núm. 57-60, vol. II, p. 217-221.
Liliana Barroero, Dipinti italiani dal XV al XIX secolo del Museo di Montserrat, Roma, Istituto Poligrafico e Zecca dello Stato. Libreria della Stato, 1992, p. 47-49. fig.
La regola e la fama. San Filippo Neri e l’arte, catàleg d’exposició, Sopraintendenza per i Beni Artistici e Storici, Roma, Palazzo Venezia, X-XII-1995, Milà, Electa, 1995, p. 535-536 (Olga Malasecchi).
Dizionario Biogràfico degli Italiani, 48, 1997, s/v. Finoglio, Paolo Domenico, p. 70 (Valentina Antonucci).
Josep de C. Laplana, Les col·leccions de pintura de l’Abadia de Montserrat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 37, 43, fig.
Cristóbal Belda Navarro, Salzillo, testigo de un siglo, Múrcia, Museu Salzillo, 2007, p. 108, fig.